dissabte, 21 de novembre del 2009

Cançó:

Lo dous cossire
que.m don'Amors soven,
dona, .m fai dire
de vos maynh ver plazen.
Pessan remire
vostre cors car e gen,
cuy ieu dezire
mais que no fas parven.
E sitot me desley
per vos, ges no.us abney,
qu'ades vas vos sopley
ab fina benevolensa.
Dompn'en cuy beutatz gensa,
maytans vetz oblit mey,
qu'ieu lau vos e mercey.

Traducció:

El dolç neguit
que em dona amor sovint,
dona, em fa dir
de vós molts versos agradables.
Pensant contemplo
el vostre cos estimat i gentil,
el qual desitjo
més que no faig evident.
I encara que em desencamino
per vós, no abjuro de vós,
que sempe us suplico
amb amor fidel.
Senyora en qui la bellesa brilla,
moltes vegades m'oblido de mi,
quan us lloo i us demano.


Traducció de les paraules:
Cossire: Neguit
Desire: Desitjo
Sopley: Suplico
Mercey: Demano

Comentari:
aquesta cançó narra l'amor del trobador capa a aquella donzella que es veu que aquest amor no és gaire correspós ja que és lamenta de no poder-la tindre amb ell i a més, a vegades el seu pensament cap a la donzella es tant fort que soblida de la seva persona.

Pertinença al genere:
Aquest fragment és una canço perqué apareix l'amor cortés que és un tipus d'amor on s'expressa tot el que sa sent pe una dama i que surt als segles XII i XIII.

Aspectes generals.

Els trobadors expressaven els seus sentiments a través de la composició que es denomina cançó (cançó).El seu tema central i gairebé exclusiu és l'amor: l'amor cortès ( o fins l'amor) que participa dels aspectes socials i espirituals de l'època medieval.Així l'amor té el mateix significat que als nostres dies, però també cal afegir-li'n un altre, que és el d'aliança (pacte, favor), és a dir, que el trobador intentarà aconseguir a través de la seva relació algun tipus de tracte beneficiós en l'aspecte material. També cal tenir present l'adjectiu cortès . Cortesia és el terme que designa la conducta i la posició de l'home que viu a la cort i que per una educació especial esdevé el model d'un ideal humà de refinament i de valors espirituals. El trobador, com a personatge cortesà, participà d'aquestes característiques que entre altres són la lleialtat, la generositat, la valentia, el tracte elegant, etc.Ampliant aquestes dues idees (amor i cortesia), cal constatar que les relacions jurídiques feudals es fan servir en la cançó:La dona és casada, ja que únicament d'aquesta manera adquireix categoria jurídica.Sovint se l'anomena midons (masculí: el meu senyor) i el trobador és l'om / hom. D'aquesta manera es reprodueix la situació pròpia del vassallatge.Moltes vegades s'estableix, com hem dit, una doble relació: amorosa i social. És a dir, no es busca únicament la consecució de l'amor (aparentment), sinó una relació en què la dama, sempre per sobre del trobador socialment, li pugui concedir favors materials, directament o intercedint per ell. De fet, amb freqüència, el trobador parla de la seva senyora natural gairebé com una obligació (celebra la seva bellesa, bondat, seny) i això és acceptat -o així hauria de ser- pel marit com una cosa natural.Sigui com sigui, la dama sol ser inaccessible (actitud pròpia de la dona, però encara més de la senyora) i el trobador ha de fer mèrits per ponderar les virtuts de la dama i la perfecció del seu amor i així aconseguir el premi.En aquest procés trobem una sèrie de conceptes importants propis de l'educació cortesana, com poden ser:generositat moral- enfront de avareza, escarsetatmezura- equilibri, moderació-, pròpia de la persona de seny i que implica el domini d'un mateix i certa humilitat.Discreció en la dama (ensenhamen- bona educació- en el trobador).Un terme molt freqüent és el de joi-terme díficil de traduir que es correspon a una mena d'alegria, d'exaltació interior, associada molt sovint a la primavera o a la presència o record de la dama.

Personatges


L'amor trobadoresc exigeix discreció ja que la dona cantada és casada. Els personatges que intervenen normalment, a més del trobador, són:-el gilós -el marit- del qual cal evitar les sorpreses i les ires.- els lauzengiers -tafaners, aduladors, calumniadors-, que per tal de fer mèrits estan disposats a contar la més breu possibilitat d'infidelitat de la senyora. Per no descobrir els amors, el trobador designa la dama amb un senhal (pseudònim) que sol figurar al final del poema, per ex.: Bela Vezor (Bella Visió), Bon Esper (Bona Esperança)...Els senyals i alguns dels personatges anteriors també poden aparèixer en els sirventesos, albes, i altres composicions.

Tipus d'enamorat respecte la dama

Encara que no sol aparèixer de forma explícita, a les cançons hi sol haver una gradació en l'actitud i les característiques de l'enamorat que, si ho penseu, no estan tant allunyades del procés amorós que pot tenir lloc en l'actualitat:-fenhedor (feignaire) (tímid): no s'atreveix a dirigir-se directament a la dama.-pregador (pregaire) (suplicant): la dama li dóna ànims per expressar el seu amor.-entendedor (entendeire) (enamorat tolerat): la dama li dóna penyores d'amor.-drutz: (amic, amant):Plenament acceptat per part de la dama (literàriament es dóna poques vegades aquesta situació, encara que és el personatge protagonista de l'alba).En bona part de les cançons, els trobadors se situen en el primer estadi i només a través del joglar són capaços de manifestar el que senten per la dama i esperen un petit reconeixement per part d'ella que pot venir per una mirada, una paraula o qualsevol altre gest insignificant. És possible que això sigui únicament una estratègia per desviar l'atenció del marit o altres personatges, que consentirien aquesta situació, i fins i tot la considerarien gratificant, pel fet que se sentirien orgullosos que la seva esposa o senyora fos lloada per altres, però en canvi no acceptarien, evidentment, que la dama tingués un "drutz".


Un exemple de cançó, poden ser aquests:

I

que em dona amor sovint,
dona, em fa dir
de vós molts versos agradables.
Pensant contemplo
el vostre cos estimat i gentil,
el qual desitjomés que no faig evident.
I encara que em desencamino
per vós, no abjuro de vós,
que semrpe us suplico
amb amor fidel.
Senyora en qui la bellesa brilla,
moltes vegades m'oblido de mi,
quan us lloo i us demano.

II

Que sempre em detesti
l'amor que us prohibeix a mi
si alguna vegada el cor desvio
vers un altre afecte.
M'heu pres el somriure
i donat pesar:
més greu martiri
cap home no sent;
perquè que jo més anhelo
que a cap altra que al món sigui
refuso i ignoro i maltracto en aparença;
tot quan faig per temença
heu en bona fe
de prendre, fins i tot quan no us veig.

III

En record
tinc la cara i el dolç somriure,
el vostre valori el bell cos blanc i llis;
si en la meva creença fos tan fidel a Déu,
viu sense dubte
entraria en el paradís;
que així esticde tot cor a vós rendit
que altra no em dóna goig;
que a cap altra de les més senyorials
jo no li demanaria jeure ni seria el seu amant
a canvi d'una salutació vostra.

IV

Tot el dia sento
el desig, tan m'agrada
el capteniment
de vós a qui estic sotmès.
Bé em sembla que em venci
el vostre amor, que abans que us veiés
era el meu pensament
que amar-vos i servir-vos;
així he restat
sol, sense cap ajuda amb vós, i he perdut
molts favors: qui vulgui que els prengui!
Que a mi em plau més esperar-vos,
sense cap acord conegut,
ja que de vós m'ha vingut el goig.

V

Abans que s'encengui
sobre el cor el dolor,
mercès davallin
en vós, senyora, i Amor:
que el goig a vós em lliuri
i m'allunyi sospirs e plors,
no us separin de mi
noblesa ni riquesa;
que se m'oblida tot bés
i amb vós no trobo acolliment.
Ah, bella i dolça criatura,
seria una gran bondat
si la primera vegada que us vaig sol·licitar
m'haguéssiu estimat molt o gens,
perquè ara no sé on sóc.

VI

No trobo armes
contra vostres poders;
pietat vos prengui
de tal manera que us sigui honorable.
Que no m'escolti Déu entre els que preguen
si jo vull la renda
dels quatre reis majors
a canvi que amb vós no em valguin
ni la pietat ni la bona fe;
ja que no em puc allunyar de cap manera
de vós, en qui s'ha posat
el meu amor, i si fos acceptat
besant, i us plagués,
mai no em voldria lliure.

VII

Mai res que a vós us plagués,
franca i cortesa senyora,
no em serà tan prohibit
que no m'afanyi a fer-ho
sense pensar en cap altra cosa.

VIII
Raimon, la bellesa
i el bé que hi ha en la meva dama
m'han gentilment lligat i pres

divendres, 20 de novembre del 2009

Cançó

Cançó de Ponç D’Ortafà

I
Si ai perdut mon saber
qu'a penas sai on m'estau,
ni sai d'on ven ni on vau,
ni que•m fau le jorn ni•l ser;
e soi d'aital captinensaque no velh ni posc dormir,
ni•m plai viure ni morir,
ni mal ni be no m'agensa.

II
A per pauc no•m desesper
o no•m ren monge Jau,
o no•m met dins una frau
on hom no•m pogues vezer.
Quar trahitz soi en crezensa
de cella qu'ieu plus dezir,
que•m fa suspiran languir
quar ni franh ma convinensa.

III
Ja mai non cug joi haver
ni un jorn estar suau,
pos midons m'a solatz brau
ni me torn'en non caler.
No sai on m'aia guirensa:
com plus ieu pes e cossir
que•il pogues en grat servir,
adoncs creis sa malvolensa.

IV
A gran tort me fai doler,
qu'ieu sia pendut en trau
si ja segui autr'esclau
pos m'ac pres en son poder
ni fis endreig lieis faillensa;
mas sol aitan, so malbir,
quar la tem e n'aus ben dir
e quar li port benvolensa.

V
Per re no•m posc estener
qu'ieu no l'am et non la lau,
quar la gensor qu'on mentau
es, e non ment e dic ver;
ab que prezes penendensa
dels turmens que•m fai sufrir;
e si's denhes convertir
er complida sa valensa.

VI
eu soi aissel que no tensa
ab sidons, ni no m'azir,
ni•m sai de res enardir
mas de so qu'a leis agensa.

VII
E soi sel que fai semensa,
e sai celar e cobrir
miels qu'autre drutz, e grazir
qui•m fa secors ni valensa.

Celar: Amagar
Drutz: Amant
Franh: Trenca
Cug: Penso


Comentari:

És una cançó on el trobador es troba totalment enamorat a la dama que aquesta no li fa cap cas, a més de que pertanyen a classes diferents. Però en aquesta cançó de Ponç D’ Ortafà no es veu cap senyal clara de a qui pot anar dirigit o qui es la seva dama.

Pertinença al gènere:

És una cançó perquè es nota i es veu clarament que el trobador ha expressat tots els seus sentiments i el que sent cap a aquesta dama per tant té com a tema principal l’amor cortès que es el que més caracteritza a les cançons del S. XII i S. XIII. i esperen a canvi una mirada o una paraula de la seva dama

Plany que Guillem de Berguedà féu a Ponç de Mataplana

I
Consirós cant e planc e plor
pel dol qe.m a sasit et pres
al cor per la mort Mon Marqes,
En Pons, lo pros de Mataplana
,
qi era francs, larcs e cortes,
e an totz bos captenimens,
e tengatz per un dels melhors
qi fos de San Marti de Tors
tro...et la terra plana.

II
Loncs consiriers ab greu dolor
a laisat e nostre paes
ses conort, qe no.i a ges
En Pons, lo pros de Mataplana;
paians l'an mort, mais Dieu l'a pres
a sa part, qe.l sera garens
dels grans forfatz et dels menors
qe.ls angels li foron auctors,
car mantenc la lei cristiana.

III
Marqes, s'eu dis de vos follor,
ni motz vilans ni mal apres,
de tot ai mentit e mespres
c'anc, pos Dieu basti Mataplana,
no.i ac vassal qe tan valges,
ni qe tant fos pros ni valens
ni tan onratz sobre.ls aussors;
jas fosso ric vostr'ancesors;
e non o dic ges per ufana.

IV
Marqes, la vostra desamor
e l'ira qu'e nos dos se mes
vlogra ben, se a Dieu plages,
ans qu'eissisetz de Mataplana,
fos del tot pais per bona fes;
qe.l cors n'ai trist e.n vauc dolens
car no fui al vostre socors
qe ja no m'en tengra paors
no.us valges de la gent truffana.

V
E paradis el luoc melhor,
lai o.l bon rei de Fransa es
prop de Rolan, sai qe l'arm'es
de Mon Marqes de Mataplana;
e mon joglar de Ripoles,
e mon Sabata eisamens,
estan ab las domnas gensors
sobr'u pali cobert de flors,
josta N'Olivier de Lausana.


Contingut:
El Marquès Ponç de Mataplana ha mort i Guillem de Berguedà el recorda de manera dolorosa. Recorda com era ell, les seves virtuts i el “lloa” per dir-lo d’alguna manera. També reflexiona sobre el seu comportament que ha tingut amb ell i li demana disculpes. Acaba dient que encara que s’hagi mort, el seguiran recordant.


És un plany perquè plora la mort del Marquès Ponç de Mataplana. Segueix l’estructura típica del plany:
- Invitació al plany: Diu a qui va dirigit el plany (Marquès de Mataplana)
- Llinatge del difunt: Descriu com era la persona a qui va dirigit el plany.
- Enumeració de les terres o persones entristides per la seva mort
- Elogi de les virtuts del difunt que el trobador molt sovint diu que desapareixeran amb el mort.
- Oració per demanar la salvació de l’ànima del difunt.
- Dolor produït per la seva mort.

dijous, 19 de novembre del 2009

Els trobadors

Vida de Guillem de Cabestany


Sobre la vida de Guillem de Cabestany s’ha trobat molt poca informació, però en els cançoners hi ha esmentada una part de la vida d’aquest, però aquesta no és del tot certa, ja que hi ha dades que no concorden entre si.

Aquesta explica que Guillem de Cabestany estava enamorat d’una dama de la seva comarca, Saurimonda, la qual li corresponia el seu amor, però estava casada amb Ramon de Castell Rosselló. Guillem de Cabestany feia totes les seves cançons sobre ella, i quan ho va saber Ramon de Castell Rosselló aquest el va matar, treient-li el cor del cos i tallant-li el cap. A casa seva, a l’hora de dinar, li va cuinar a la seva dona el cor de Guillem de Cabestany, i un cop varen acabat de dinar, Ramon de Castell Rosselló li va dir que el que havia dinat era el cor del seu estimat, i també li va ensenyar el cap d’aquest. Ella, al veure allò, es va desmaiar, i al despertar Ramon de Castell Rosselló va anar a donar-li al cap amb l’espasa, aleshores ella es va llençar pel balcó i va morir.

dijous, 12 de novembre del 2009

Tirant lo Blanc i la cavalleria.

TIRANT LO BLANC I LA CAVALLERIA




La part més important de la cavalleria es que la formen els cavallers:
Un cavaller és, en l'accepció més pura per a la paraula, una persona que munta a cavall, tenint una gran riquesa quant a significats i connotacions, ja que el fet de muntar a cavall ha significat una condició social molt diferent i canviant en les diferents etapes històriques. A això se li crida cavaller medieval.


La virtut més important d’un cavaller és:
La GENEROSITAT era una característica d'un cavaller. Per a contradir la debilitat de l'avarícia, els cavallers eren tan abundants com els seus recursos permetrien. Un cavaller generós pot recórrer millor la línia entre la misericòrdia i la justícia freda.

Tirant es un excel·lent cavaller i molt generós, com per exemple quan: L'emperador vol agraïr a Tirant els serveis prestats i li fa donació del comtat de Sant Àngel, però ell hi renuncia, perquè vol servir l'imperi generosament, sense ambicions de càrrecs ni recompenses lucratives de cap mena, i sol·licita que, en lloc seu, sigui lliurat a Diafebus juntament amb l'ofici i la capitania de gran conestable, cosa que és concedida per l'emperador. A propòsit de la investidura de Diafebus pels seus nous càrrecs, se celebren grans festes al castell de Malveí.

EL primer pas i el més important per als cavallers i tota la cavalleria es: Ser armat cavaller.
Al llibre de Tirant lo Blanc, Tirant és armat de la següent forma a les festes del rei d'Anglaterra, en un dels primers capítols de la novel·la:
Tirant va ser el primer que va rebre l'orde de cavalleria, va fer el jurament de rigor i el Rei d'Anglaterra li va donar el cop d'espasa, set donzelles la hi van cenyir i quatre cavallers li van posar els esperons; i va ser portat al tro reial per la Reina i una duquessa, i es va asseure al costat dels monarques. L'endemà, va fer els seu primer combat i, en presència de tota la cort, va matar un cavaller lluitant a cavall. Després va lluitar a peu i va aconseguir fer caure el cavaller de Muntalt, al qual va haver de matar perquè no va voler-se rendir a la seva lliberalitat. (extret del Resum de l'argument de la novel·la)


QUÈ ÉS L'ORDRE DE CAVALLERIA?
Els ordes de cavalleria apareixen al segle XIV amb la voluntat de recuperar la cavalleria i els seus ideals cavallerescos, presents en les antigues ordes militars. La seva creació respon, sovint, a motius polítics i de prestigi dels poders que els atorguen. La creació d'aquest ordes respon a una exigència política: el sobirà fidelitza els vassalls nobles, recompensant-los amb un privilegi exclusiu que, a més, crea un nou vincle de fidelitat, ja que el cavaller deu obediència al mestre de l'orde, que és el sobirà.
A parir del segles XVII, els ordes de cavalleria seran substituïts pels ordes honorífics. Aquests introdueixen característiques diferencials: es jerarquitzen en diverses classes, poden recompensar persones alienes a la noblesa i tenen un àmbit d'especialització (per a militars, diplomàtics, civils, etc.).
Sovint, els ordes de cavalleria han acabat esdevenint purament honorífics, però mantenint una estructura o uns requeriments fidels als de l'època de creació.
L’ordre més important al llibre de Tirant lo Blanc és el de la Garrotera, segons conta la llibre el rei va agafar una lligacama, de cimolsa, que li va caure a una donzella mentre ballava. Un cavaller la va agafar del terra i el rei, que veié la lligacama en poder del cavaller, immediatament el cridà i li digué que la hi lligués a la cama esquerra, sobre la mitja, sota el genoll. I més endavant el rei va voler crear aquesta orde de cavalleria on tenien una cerimònia i una roba tota brodada de garroteres. Cada cavaller està obligat a portar-la tots els dies de la seva vida, i si se n'oblidés o no volgués portar-la, qualsevol rei d’armes, té potestat absoluta per treure-li la cadena d'or del coll o el que porti al cap, o l'espasa o el que porti, encara que sigui davant del rei o en qualsevol plaça major i que cada cavaller està obligat cada vegada que no la portarà a donar dos escuts d'or al rei d'armes, a l'herald o al porsavant, i aquests estan obligats a donar l'un, d'aquests dos escuts, a qualsevol capella de Sant Jordi per a cera, i l'altre escut és per a ell, perquè hi ha parat esment.

QUÈ ÉS L'ORDRE DE CAVALLERIA?

Començà durant els segles XVI i XVII a alleugerir-se, les armadures pesades ja no serveixen davant les piques i els arcabussers. En Europa central comença a desenvolupar-se una cavalleria lleugera, protegida a tot estirar per una cuirassa, i armada amb espasa i tres o quatre pistoles que s'acosta ràpidament als quadres d'infanteria, descarrega les seves armes a distància segura i es retira o càrrega contra els quadres quan fugen o es troben dispersos. A causa de la noves formes de combatre, amb tota la infanteria armada amb fusell i bayoneta, la cavalleria sembla ressorgir amb força en el XVIII. Donada la lentitud del procés de càrrega del fusell i que en la pràctica és impossible encertar amb seguretat a una distància major de 100 metres, una força capaç d'avançar a gran velocitat pel camp de batalla i efectuar una càrrega impetuosa sembla de gran utilitat. La cavalleria d'aquest període se sol dividir en pesada i lleugera. La pesada munta grans cavalls, de vegades amb proteccions en la part frontal de l'animal, armada amb espasa o llança; està pensada per a llançar-se de front contra la infanteria, provocant amb el pes i ímpetu de la seva càrrega bretxes en les línies per a després dispersar i exterminar als infants. Els coraceros francesos i els lanceros polonesos són exemples d'aquest tipus de cavalleria. La cavalleria lleugera munta cavalls ràpids i més petits, i va armada generalment amb sabre; està pensada per a l'exploració, fustigació de l'enemic i persecució en fugida. Els húsares són un típic exemple d'aquesta classe de cavalleria.

Al llibre de tirant lo Blanc la trobem a partir del capítol 234, quan Tirant s'ha escapat saltant per una finestra del palau imperial (on havia passat la nit al llit de Carmesina tocant-la sense posseir-la). En la caiguda s'ha trencat una cama i es lamenta de dolor. Hipòlit i el vescomte de Branches el senten, però confonen la seva veu amb la d'una dama:
-Per pietat, anem-hi -va dir el Vescomte- i si és una dona o una donzella que hagi de menester ajuda, donem-la-hi si podem, ja que hi estem obligats per art de cavalleria.


Què són els vots cavallerescos?
Eren una declaració que feia un cavaller d'abstenir-se de fer una determinada cosa fins a haver participat en un fet d'armes en unes determinades condicions.
Els vots cavallerescos, que eren molt freqüents al segle XV, s'exterioritzaven amb un detall cridaner, espectacular o humiliant, de manera que tothom pogués veure que qui el portava havia fet un vot. Com per exemple, el que han de fet els cavallers que volen entrar a la fraternitat de l’orde de la Garrotera.
El vot permetia als cavallers exercitar-se en les armes només pel plaer d'exhibir-se i constituïa un entrenament, també, en la valentia, virtut imprescindible per poder dur a terme amb èxit la vida cavalleresca, plena de perills.